No té res de nou parlar de moviments d’estudiants, ni d’obrers
o sindicals, tot està vist i conegut. Sabem que, de tant en tant, hi ha un període
d’agitació social al qual li segueix un altre de calma i així anem escrivint, entre
titular i titular, les pàgines de la història.
El darrer d’aquests moviments ha estat el dels
Indignats, un fenomen social que ha aconseguit traspassar les fronteres del
nostre país, acostumat a ser cuer en el panorama mediàtic. Però què té el
moviment dels Indignats que no hagin tingut altres? Si mirem enrere, i fem una
mica de memòria, veurem que el moviment, altrament dit del 15M, no és ni de bon
tros tan innovador com sembla. Fent una involuntària collita d’aquí i d’allà han
aconseguit dibuixar un collage, d’aparença genuïna, que no és res més que un
poti poti dels continuats moviments estudiantils, dels
acampats de Sintel del 2001, del movimiento
contra la guerra del 2004 i un llarg
llistat que han assentat amb anterioritat les bases formals del 15M.
El reclam més gran ha estat sens dubte la capacitat
de convocatòria i seguiment. Són molts els que qualifiquen de viral la forma de
propagació de la informació i de convocatòria de concentracions i actes, en
relació al moviment.
Malgrat la fractura tecnològica a la qual està sotmesa
la societat global, els països més desenvolupats han fet d’Internet un mitjà de
vida, un sistema de comunicació. Tenir un terminal, bé sigui en forma d’ordinador
o en forma de telèfon mòbil, és relativament accessible, sobretot pel que fa
als darrers. Comunicar-se utilitzant Internet és del tot normal en una societat
que tot, absolutament tot, està internetitzat.
El que abans és convocava per telèfon, després va ser per sms i, ara, per Whatsapp, i si abans tenia un
preu, ara, és cost 0. Tot ajuda!
L’ús de nous sistemes telemàtics ens ha permès no tan sols
guanyar en rapidesa, sinó també en participació. I això té dues lectures possibles.
La primera que em ve al cap és la possibilitat de fer participar una gran
quantitat de gent, sempre indefinida i infradimensionada. La segona és que
permet la interacció entre membres d’un moviment des del moment en què es
gesta.
Així que en tenim més i més participatius, i aquí està
el pal de paller de tot plegat: la participació. Estem sota un sistema polític,
que amb l’adjectiu de democràtic, sustenta una realitat bipartidista. La ciutadania
no va a les urnes, per tant els sistema acaba viciat i la presa de decisions en
mans d’uns quants amb qui la gran majoria - que no ha votat - no se sent identificada.
Així, tot el que es decideix, i es fa, sembla que no vagi amb el substrat més
nombrós de la ciutadania.
Ara la possibilitat que la veu s’escolti sense la intervenció
de les urnes ha arribat, Internet ho possibilita.
Emparades en l’anonimat dels hashtags, dels avatars i
pseudònims les veus se senten més fortes i amb ganes de participar. Lluny de
martingales polítiques i distants, accessibilitat, velocitat i interacció són el
punt fort de moviments com el dels Indignats. Un moviment mediàtic ja de per
sí, pensem que el van batejar els mitjans de comunicació arran del títol del
llibre d’Stéphane Hessel ¡Indignaos!,
que ha utilitzat Internet sense pensar que això suposaria el que molts han
qualificat de tecnologia en mans de la revolució. Possiblement sense Internet
el moviment no hauria tingut la mateixa força, però ull!!! això no vol dir que
existeixi gràcies a Internet.
