Resum: “Escritura, hipermedia y Lectoautores”

Hem vist fins ara que sovint els autors, quan parlen d’hipertextualitat, ens parlen també del mite del lectoescriptor. Sense anar més lluny, en el resum anterior sobre poesia electrònica, Baetens ens en feia menció expressa. Ara, ja bastant familiaritzats amb el terme, tornem a trobar-nos un autor que ens en parla.

Isidro Moreno ens introdueix el seu treball justament amb aquesta visió de participació del lector en els textos. Una participació constructiva que fins i tot va més enllà d’allò previst per l’autor i que se submergeix en un oceà de tecnologies que entren en joc tant per a l’escriptor com per al lector.

Ens explica Moreno que quan un ancià africà mor, es com si es cremés una biblioteca. D’ençà de l’ús de l’escriptura sembla que això ho tenim superat, però segons experts com Barthes l’escriptura comporta la mort de l’autor i el naixement del lector. Si aquesta circumstància es dóna en els textos impresos, tot fa pensar que amb l’hipertext s’haurà d’accentuar. En canvi Moreno ens diu que ben al contrari del  que es pugui suposar, el lectoautor retorna les energies a l’autor i fa que l’obra es multipliqui i es mantingui viva.

Però la interacció no és nova, ja existia amb la literatura oral, quan l’orador decidia segons la reacció del públic cap on havia de derivar la trama. Amb l’arribada de l’escriptura, el lector passa a tenir un paper més indirecte, però  no perd la capacitat d’interactuar ja que segons Moreno:  Cada lector configura su propio mundo a partir del propuesto por el autor.

Aquesta passivitat deixa de ser-ho quan passem a l’hipertext. Lo analógico es ininmutable, lo digital se puede transformar, això és el que ens diu Moreno per ratificar el rol més actiu i directe del lector de l’hipertext. Gràcies a la tecnologia el lectoautor està molt a prop del coautor de l’oralitat pel sol fet que interactuar vol dir dialogar. A diferència de l’oralitat i l’escriptura impresa, la digital ens permet travessar les limitacions d’espai i temps.

Dir que la tecnologia predomina sobre el contingut, possiblement no ens resulti sorprenent, però potser si que ens sorprengui el fet de saber que no tenim un domini ple en aquest terreny i que encara tenim molt de camí a fer en el camp de l’hipertextualitat.

L’autor ens classifica els hipertextos segons el grau i la forma de participació del lector:

1.  Interactivitat selectiva: en la qual el lector està limitat pel programa
2. Interactivitat transformativa: on el lector pot transformar escenaris, el temps, els personatges, però no la història
3. Interactivitat constructiva: aquí és possible transformar els contingut fins i tot més enllà de les propostes previstes per l’autor

El fet que la primera sigui la més usual reforça el que ja ens ha dit l’autor sobre la precarietat en la qual encara ens trobem en els desenvolupament i els usos de l’hipertext, ja que són lo més semblant a la inèrcia que ens ofereix la lectura dels textos impresos. En canvi les altres dues són un pas més enllà cap a l’avenç de la hipertextualitat. Ens caldrà doncs un avenç en el coneixement d’aquestes noves formes d’escriptura per apropar-nos a les seves possibilitats.

Tot plegat forma part d’una complicada regressió en les formes d’escriptura. L’home va haver de fer un gran esforç per transformar la complexitat dels seus pensaments en xarxa en quelcom que seguís una trajectòria lineal, en favor de la fàcil interpretació.  Ara, però, l’hipertext ens permet poder plasmar allò que pensem en un estat més polièdric, més pur i per tant més semblant a com es produeix en la nostra ment, això d’alguna manera implica desfer el camí.

L’escriptura hipermèdia amalgama tot un garbuix de fotografies, sons, moviment, infografies, etc, que encara no som capaços de dominar. A la manca de domini sobre les tecnologies i el poc ús que se’n fa respecte a les possibilitats que ofereixen, Moreno l’anomena “infoanalfabetisme tecnològic i expressiu”. Possiblement no serem capaços de superar aquesta fase de desconeixement fins que no es simplifiquin les tecnologies que donen suport a l’hipertext i en general a la literatura digital, i l’apropament no es produirà fins que no se simplifiquin les tècniques.

Cal doncs una aproximació entre digital i analògic i fugir de les dicotomies que fins ara s’han seguit. Conjugar tot tipus de possibilitats expressives és l’aportació que ens fa Moreno a través de la proposta d’Umberto Eco sobre l’ús que en fan els museus de les convergències hipermèdia. En els museus la hipertextualitat aporta interactivitat a les exposicions de forma que cada visitant pot trobar la informació adequada al nivell dels seus coneixements d’art o del  contingut propi de l’exposició, o bé, a mida del que vulgui realment aprofundir.

MORENO, Isidro. “Escritura, hipermedia y Lectoautores”, A: TORTOSA, Virgilio (ed.) (2008) Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante: Publicaciones Universidad de Alicante

Resum: “Las nuevas fronteras de la literatura: la narrativa electrónica”.

Amb la intenció de fer un recorregut a través de les relacions entre la teoria literària i la narrativa digital, Domingo Sánchez-Mesa exposa diferents criteris d’experts com Ryan o Aarseth, al temps que aborda temes com la construcció d’un camp disciplinar en la textualitat digital, la qüestió del concepte de  narrativa en el textos digitals i es qüestiona la noció universalista de la narrativa. Tot il·lustrat amb exemples concrets.

Malgrat que ja fa un temps que parlem de cibercultura i art en el ciberespai, cal tenir present que tot just estem encara començant a caminar. Bo i això hem perdut l’entusiasme del tractament inicial, el que comporta que encara no tinguem definits amb claredat o rigor els conceptes utilitzats.

Suposa l’hipertext una nova configuració de la narrativa?

L’hipertext pot suposar una combinació de fragments que no necessàriament ha de tenir sentit narratiu. Segons Gerard Genette hi ha unes categories principals que ens han de servir per fer una anàlisi narratològica: la temporalització, el ritme, l’ordre, etc.

Per la seva banda Gunnar Liestol ens diu que els hipertextos aporten una tercera possibilitat a la que anomena discurs discorregut o creació del discurs durant el recorregut.  Aquesta serà una de les funcions del lector de l’hipertext: formar part del procés narratiu. Per tant hi ha dues dimensions narratives: la prevista per l’autor i la que dibuixa el lector.

Segons l’opinió d’una altra teoritzadora, en aquest cas, Marie-Laure Ryan, el lector pot inventar noves narracions no previstes per l’autor, al temps que proposa traslladar a l’àmbit literari les propietats virtuals d’immersió (capacitat d’absorció del lector en la lectura) i interactivitat. També ens diu que la capacitat immersiva ha estat una de les característiques de l’art, entre d’altres coses gràcies al descobriment de la perspectiva. Amb l’arribada del potsmodernisme  i el segle XX, aquest fenomen va entrar en decadència.

Ryan atorga a l’hipertext la facultat d’haver estat capaç de trencar allò que tradicionalment anava unit. Així doncs mentre que la immersió està en decadència, la interactivitat està en plena florescència fins al punt de generar nous conceptes i noves figures mítiques com la de l’escrilector. Això és i serà així fins que els hipertextos deixin de ser exploratoris i passin a ser realment constructius en els quals hi participin un gran nombre de persones. 

Pel que fa al concepte “virtual” Ryan hi veu tres usos: virtual com il·lusió, com potencialitat i com quelcom relacionat amb la tecnologia informàtica, tots tres relacionats amb la “realitat virtual”.

Segueix Ryan dient que per tal que un text sigui immersiu l’autor ha de saber crear tres elements que formen el que denomina “gramàtica narrativa”: l’espai escènic, la història o argument i uns personatges. Amb això s’obtenen tres immersions: espacial, temporal i emocional que segons Ryan vincula la Realitat Virtual (RV) amb les novel·les, les obres de teatre, els videojocs i en definitiva totes aquelles ficcions en les quals s’incorporin personatges de ficció o espais creats.

En referència  a la interactivitat ens la descriu partint de dues classificacions: la figurativa i la literal. La primera és possiblement la que sentim més familiar per ser la més tradicional, seria aquella que té un argument, escenari i personatges segons marquen els cànons. En atenció a la segona ens diu que és la que contenen els textos electrònics.

També ens introdueix el concepte de narrativitat, la qual consta d’una estructura semàntica, un marc cognitiu en el qual endrecem la informació i un seguit d’elements bàsic ordenats segons la lògica i la temporalitat. Així, lo narratiu es troba immers en el contingut semàntic i no en el discursiu. En base a aquesta teoria afirma que la immersió es perd quan la novel·la deixa d’utilitzar la gramàtica narrativa.

Per tal que es doni la unió entre immersió i interactivitat és necessari que hi hagi un significat narratiu en els programes a partir de la figura de l’usuari, condició que si bé és dóna possible en la RV, no sempre ho és en el cas dels hipertextos ja que l’usuari actua des de fora.

Ryan aventura el futur de l’hipertext i el diposita en la capacitat que tingui per explicar històries. Ara per ara són dues les formes d’explicar-les: la forma literària que s’empara en la tradició, i la que segueix el model cognitiu propi de la psicologia, els analistes, folkloristes, etc. això es reduiria a concepcions relativistes i universalistes. En les primeres es donen alteracions en el contingut  depenent dels modus del relat, mentre que en les segones la naturalesa de la narrativitat no s’altera malgrat la introducció de noves tècniques i nous tipus d’històries.

Cal aclarir que per narració s’entén tant el discurs com la història i que es perceben tres tipus de narracions la seqüencial, la causal i la dramàtica.

En comparació amb els textos de paper, l’hipertext resulta poc capacitat a l’hora de satisfer l’expectativa narrativa que el lector espera obtenir. Sembla que aquesta mancança és inversament proporcional a la capacita de l’hipertext per connectar i enllaçar les parts d’una història, sense que això suposi una linealitat del relat.

En definitiva, l’hipertext vol introduir el lector en un multiplicitat de punts de vista de tots els continguts en un text. Però justament aquest extrem és el que marca la incompatibilitat amb la immersió i el que comporta el dèficit narratiu.

Amb això els hipertextos queden relegats a un terreny més estètic i menys profund que el de la narrativa tradicional. Possiblement l’espai ideal per a l’hipertext sigui el dels relats curts, poesia, contes breus, blogs i en general d’altres modalitats de textos electrònics que no siguin necessàriament narratius.

Finalment Ryan advoca per una imbricació entre immersió i interactivitat, sempre que se sigui conscient del mitjà i es trobi l’equilibri entre els mitjans freds (seria el cas del discurs verbal) i el calent (les imatges). Amb això s’arribarà a una lectura “hipermediàtica” interactiva que potenciarà la consciència del desig d’immersió del lector, mantenint de forma temporal el seu cos virtual fora del món textual. 

Domingo Sánchez -Mesa “Las nuevas fronteras de la literatura: la narrativa electrónica”.2006

 En V. Tortosa (ed.) Tecnologías de la creación en la era digital. II Jornadas de Literatura

Comparada. Universidad de Alicante.

Resum “Close reading”: hipertextos de ficción”

Fa pocs dies que per primera vegada a la meva vida vaig sentir parlar del close reading, possiblement perquè no estic del tot familiaritzada amb els anglicismes, per allò de l’edat... Així que en començar a llegir el capítol IX del llibre Textualidades electrónicas.Nuevos escenarios para la literatura, editat per la UOC, el primer dubte em va saltar als nassos amb tan sols veure el títol del capítol:”close reading”:hipertextos de ficció.

Així que, espantada ja per aquest primer entrebanc, vaig començar a cercar per Internet i ara ja puc dir que és quelcom semblant a una lectura en profunditat. Saltada  aquesta primera barrera, em vaig endinsar en el capítol que s’inicia parlant-nos del pare del primer hipertext: Vannevar Bush que va inventar el Memex, dispositiu que mai va arribar a ser i del que ja s’ha parlat en aquesta assignatura.

Quan aquesta nova idea de lectoescriptura anava agafant cos, un altre visionari, Theodore Nelson, li va posar nom: hipertext. Però el seu projecte Xanadu tampoc veuria la llum del tot ja que tan sols se’n va desenvolupar una part. Més enllà del projecte i del bateig de l’hipertext, el més destacat de Nelson per al tema central d’aquest resum, és la importància de què per primer cop algú va tractar l’hipertext sota l’esguard literari. La nova concepció literària de l’hipertext no s’ajusta però a la tradicional sinó que s’apropa a la visió més postestructuralista en definir-la i entendre-la com una xarxa de citacions: por hipertexto entiendo la escritura no-secuencial...esta es una sèrie de fragmentos de texto conectados por enlaces que ofrecen al lector diferentes posibilidades (Nelson, 1993:0/2). Avui dia hem canviat no-secuencial per l’expressió no lineal.

Estrenada la dècada dels vuitanta uns quants agosarats escriptors es van llançar a l’aventura de l’hipertext amb la dificultat afegida de què havien d’entendre sobre llenguatge de programació d’ordinadors ja que no existia un software adequat. Tot un repte que va portar als més avantatjats com Stuart Moultrhop a crear un sistema hipertextual propi. D’aquest experiment en surt Borge’s Garden, versió hipertextual del conte de Borges El jardín de los senderos se bifurcan.

Una mica més tard, al 1982, sorgeix una companyia l’Eastgate Systems que crea l’Story Espace, un software per a hipertextos. Entre els creadors hi ha un autor de ficció: Michael Joyce.

De la ment de Joyce naixerà la fins ara considerada el paradigma de la literatura hipertextual: Afternoon. A Story. El recorregut per les 539 pàgines de què consta aquest relat, és una camí durant el qual van sorgint fins a 951 enllaços que diversifiquen l’itinerari inicial. Comparat amb una novel·la impresa Afternoon  consta de 100 pàgines, no gaires per tractar-se d’aquest gènere.

Les possibilitat són tantes com el lector vulgui, ja que es pot seguir una lectura més lineal o camins per defecte amb tan sols passar full o bé es pot anar embrancant-se pel diferents nexes o enllaços.  No és estrany que de tant en tant el lector es trobi en camins que poden semblar sense sortida, amb frases repetides o preguntes sense resposta.

Altra diferència destacable de l’obra de Joyce és que els enllaços no són previsibles com en la major part d’hipertextos, sinó que estan ocults sota l’aparença de la discreció. Això suposa un repte per al lector que està condicionat als límits que l’autor ha fixat. De forma que el protagonisme en aquesta obra segueix essent en mans de l’autor.

En una demostració de què és un hipertext, Joyce ens té encara preparat un tercer grau de participació, es tracta d’una pàgina on hi ha inclòs un llistat de paraules amb tots els enllaços per tal de poder construir, si es vol, una història més o menys coherent. I aquí arriba la difícil qüestió de dilucidar la diferència entre història i trama. La història que explica Joyce és la d’una pare que intenta esbrinar si el seu fill ha tingut un accident de trànsit, i la trama la construeix el lector a través de la tria d’enllaços. Com ja he dit abans aquí Joyce demostra el domini sobre l’hipertext ja que, sigui quina sigui la trama escollida, el lector no sortirà fora de les previsions de l’autor i tan sols interpretarà. Aquest rol del lector Koskimaa el defineix com a conarrador.

Però qui és el final? Estem acostumats a llegir històries amb principi i final, però si no tenim un principi, difícilment podem esperar un final. La novel·la es pot acabar en qualsevol punt de no retorn, això és per arribar a un cul de sac del camí per defecte, per arribar a una pàgina sense enllaços, perquè el lector entra en un “bucle” o perquè s’arriba a un punt on es té la sensació que tots els nusos s’han resolt.

Per acabar Koskimaa ens introdueix en la teoria d’Espen Aarseth que cataloga l’obra fora de la narrativa i la inclou dintre dels textos ergòdics pel fet de l’estructura hipertextual. Els textos ergòdics són aquells en els quals el lector ha d’invertir més esforços dels que hauria de fer servir en la narrativa tradicional.

Koskimaa, R. “Close reading”: hipertextos de ficción” dins Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. (Laura Borràs ed.). Barcelona: Editorial UOC.

Darrera els textos

Sóc amant de la cultura germànica i una enamorada d'aquell país i de Menorca, llocs on em trobo com a casa i on hi tinc molts bons amics, dels de tota la vida. Com que estic segura que aquest blog/projecte el visitaré moltes, però que moltes, moltes, vegades he posat de fons un dels racons del món que més m'agraden "Cala Morell" a tocar de Ciutadella.
El nom del blog té a veure amb allò que s'amaga, el que hi ha darrera. Un escrit és un fidel reflex  del seu autor, tan sols cal llegir-lo amb calma i destriar per veure què hi ha darrera. Un hipertext, encara té molt més al darrera que allò que copsem a cop d'ull. Ens caldrà doncs caminar entre les paraules que el componen per saber què ens amaguen, què és allò que dóna forma i suport al text. Dahinterstehen és un verb que fa referència a allò que hi ha darrera d'alguna cosa, que li dóna suport, que la sustenta...