15M: El poder de la interacció

No té res de nou parlar de moviments d’estudiants, ni d’obrers o sindicals, tot està vist i conegut. Sabem que, de tant en tant, hi ha un període d’agitació social al qual li segueix un altre de calma i així anem escrivint, entre titular i titular, les pàgines de la història.

El darrer d’aquests moviments ha estat el dels Indignats, un fenomen social que ha aconseguit traspassar les fronteres del nostre país, acostumat a ser cuer en el panorama mediàtic. Però què té el moviment dels Indignats que no hagin tingut altres? Si mirem enrere, i fem una mica de memòria, veurem que el moviment, altrament dit del 15M, no és ni de bon tros tan innovador com sembla. Fent una involuntària collita d’aquí i d’allà han aconseguit dibuixar un collage, d’aparença genuïna, que no és res més que un poti poti dels continuats moviments estudiantils, dels acampats de Sintel del 2001, del movimiento contra la guerra del 2004  i un llarg llistat que han assentat amb anterioritat les bases formals del 15M.

El reclam més gran ha estat sens dubte la capacitat de convocatòria i seguiment. Són molts els que qualifiquen de viral la forma de propagació de la informació i de convocatòria de concentracions i actes, en relació al moviment.

Malgrat la fractura tecnològica a la qual està sotmesa la societat global, els països més desenvolupats han fet d’Internet un mitjà de vida, un sistema de comunicació. Tenir un terminal, bé sigui en forma d’ordinador o en forma de telèfon mòbil, és relativament accessible, sobretot pel que fa als darrers. Comunicar-se utilitzant Internet és del tot normal en una societat que tot, absolutament tot, està internetitzat. El que abans és convocava per telèfon, després va ser per sms i, ara, per Whatsapp, i si abans tenia un preu, ara, és cost 0. Tot ajuda!

L’ús de nous sistemes telemàtics ens ha permès no tan sols guanyar en rapidesa, sinó també en participació. I això té dues lectures possibles. La primera que em ve al cap és la possibilitat de fer participar una gran quantitat de gent, sempre indefinida i infradimensionada. La segona és que permet la interacció entre membres d’un moviment des del moment en què es gesta.

Així que en tenim més i més participatius, i aquí està el pal de paller de tot plegat: la participació. Estem sota un sistema polític, que amb l’adjectiu de democràtic, sustenta una realitat bipartidista. La ciutadania no va a les urnes, per tant els sistema acaba viciat i la presa de decisions en mans d’uns quants amb qui la gran majoria - que no ha votat - no se sent identificada. Així, tot el que es decideix, i es fa, sembla que no vagi amb el substrat més nombrós de la ciutadania.

Ara la possibilitat que la veu s’escolti sense la intervenció de les urnes ha arribat, Internet ho possibilita.

Emparades en l’anonimat dels hashtags, dels avatars i pseudònims les veus se senten més fortes i amb ganes de participar. Lluny de martingales polítiques i distants, accessibilitat, velocitat i interacció són el punt fort de moviments com el dels Indignats. Un moviment mediàtic ja de per sí, pensem que el van batejar els mitjans de comunicació arran del títol del llibre d’Stéphane Hessel ¡Indignaos!, que ha utilitzat Internet sense pensar que això suposaria el que molts han qualificat de tecnologia en mans de la revolució. Possiblement sense Internet el moviment no hauria tingut la mateixa força, però ull!!! això no vol dir que existeixi gràcies a Internet.

Wikileaks, quan la flama s’apaga

Ahir Julien Assange va tornar a ser notícia. Després del llarg silenci de Wikileaks, el suposat pare de la criatura torna a les nostres vides. Aquest gentleman de rostre jove, i paradoxals cabells blancs, sembla predestinat a crear contradiccions allà on vagi.

Wilileaks va néixer amb l’ànim de repartir justícia allà on  es necessités, missió anhelada per la gran majoria del planeta que viu sota el jou d’un poderosa minoria. Per fer-ho no tan sols calia valentia, sinó que calien també garanties d’impunitat, de fet Robin Hood també s’amagava al cau per tal que la minoria tirana no l’atrapés. Però malgrat la noblesa del seus actes i les garanties d’aixoplugar-se en l’anonimat, Wikileaks  va acabar tenint una cara i un nom: el de Julien Assange . I és que pensar que avui dia  l’anonimat és una garantia és tant com creure que els nens vénen de París. Aquesta organització d’esperit Robinhoodià, nascuda a l’empara de sembrar el bé per allà on calgui, va tenir el seu minut de glòria. Durant un curt espai de temps,  just el que van trigar a posar-li nom, Wikileaks va irrompre amb impacte en la nostra societat.

En el seu poder tenia milers d’importants documents secrets que comprometien més d’un mandatari i més d’un país. La intenció de ventilar a la llum pública tot el que guardava sota set claus es va anar fent realitat i, com un malson, no donava treva a governs i governants poderosos, tot fent evident allò que molts sabien, altres sospitaven i una gran majoria preferia ignorar. Així uns quants importants van estar, durant uns mesos, sense aclucar l’ull pensant en què es publicaria l’endemà.

Però de Robin Hood tan sols n’hi va haver un i, per sort per a ell, en el seu temps no hi havia Internet. Potser calia pensar en les conseqüències de tot plegat abans de fer res, perquè les pròpies estratègies se’ns poden tornar en contra i per llançar el boomerang, s’ha de saber la direcció del vent.

És força lloable defensar la veritat, a mi em van ensenyar de petita a no mentir i ho tinc molt interioritzat, però dir la veritat no vol dir dir-ho sempre tot. Si parlar significa posar en perill la vida de les persones que han proporcionat la informació, és ètic fer-ho? És necessari parlar a raig i mostrar totes les cartes sense conèixer ben bé el joc dels altres? Jo, si més no, tinc alguns dubtes.

Assange i el seu equip ho van fer i el temps ha resituat tot i tothom. Arran de la creació de Wikileaks, aquells que es pensaven indestructibles, ara se saben més vulnerables i això és bo. Però on hem arribat? Hem arribat a un punt en el qual Assange ja no és notícia per impartir justícia, sinó perquè la justícia li té el peu al coll, perquè algú li torna la pilota i l’hi posa al seu teulat. A aquest jove intrèpid periodista australià l’acusen de tenir un afer fosc que, de ser veritat, seria greu tot i que el menys greu de tots els afers destapats a l’entorn de Wikileaks. S’ha demostrat que, en contra del que es creia, Wikileaks sí és interactiva, perquè algú hi ha afegit el retorn de la informació. Però no tot està perdut, a Assange  sempre li quedarà la possibilitat de presentar-se a senador. 

Internet, el monstre sense cap

Diuen que utilitzar el terme tecnologia és senyal d’haver nascut abans que l’invent en concret i tenir-ne desconeixement, així doncs parlar de tecnologia digital és sinònim de no estar familiaritzat amb l’element i tenir ja una certa edat. Però, en el món en què ens ha tocat viure sembla que el que avui és nou, demà ha quedat obsolet, per tant seguirem parlant amb freqüència de tecnologia, perquè la realitat supera la nostra capacitat d’assimilació.

El cert és que la societat ha evolucionat a velocitat de vertigen, però això no és res de nou, com tampoc ho és dir que avui dia la velocitat sigui una variant aplicable a tots els àmbits en els quals ens desenvolupem. Tan aviat com formulem un desig volem gaudir-lo, fem un munt de coses al mateix temps i ens comuniquem amb una accessibilitat insospitada fa tan sols cinc anys.

L’aparició d’Internet a la nostra quotidianitat ha col·laborat a l’acceleració d’aquesta pressa, que ens mena des de ja fa lustres, i que ha fet que la humanitat hagi avançat en 25 anys el que no havia avançat en 25 segles.

Els humans som animals socials i, com a tals, necessitem comunicar-nos. La comunicació és la base de tot, fins i tot no comunicant, comuniquem. Però el suport d’aquest hàbit imprescindible per a la nostra vida ha canviat. El primer pas de gegant de la comunicació es va fer quan l’expressió oral va submergir-se en el mar del paper. Des de llavors, uns 30 segles aC, fins ara hem viscut etapes d’immobilisme pel que fa al suport. Del papir al paper, el punt d’inflexió el tenim al segle XV amb l’aparició de la impremta de Gutemberg i 5 segles després amb l’aparició de l’hipertext.

I aquí rau el canvi més revolucionari, no tan sols per la brusquedat que suposa la mudança cap a un suport que interacciona més amb el mitjà i amb l’autor, sinó també perquè tot ha passat tan de pressa que molts són els que s’han quedat pel camí. I és que amb les noves tecnologies, o hi entres o definitivament en quedes al marge i, avui, això és tan com fa uns anys ser analfabet.

La gran maquinària d’Internet va començar a caminar concebuda com  un compilaroti de dades a compartir, sense que en aquell primer moment se sospités que esdevindria molt més que això.

En un principi estava a l’abast d’uns pocs entesos i benestants, però això també ha canviat ja que, si bé és cert que no tothom té un ordinador i connexió a la banda ampla a casa seva, hi  ha centres, com els cibercafès o les biblioteques que ofereixen la connexió bé sigui de pagament o gratuïta. Altre aspecte que cal tenir present és que hem d’acostumar-nos a dissociar Internet dels ordinadors, perquè això també ha quedat obsolet des que es va produir l’adaptació de les terminals de telefonia mòbil a la Gran Xarxa.

Qui és que no té un telèfon mòbil? la darrera trobada de fabricants d'aparells i empreses de telefonia ens diu que en el 2012  hi haurà més telèfons mòbils que habitants som a la terra . A aquestes dades caldria afegir que la major part de terminals estan preparades per connectar-se a Internet de forma gratuïta (per mitjà de Wi-Fi) o amb una tarifa plana a Internet. No podem donar l'esquena a la realitat perquè l'evidència ens diu que  la connexió a la Xarxa a través de la telefonia mòbil es troba a peu de carrer perquè, entre d’altres avantatges com la mobilitat, resulta més econòmic i senzill de comprar que un ordinador. Així que per tot això, i d’altres causes que ara queden al marge, avui dia Internet és el major centre de comunicació asincrònica i sincrònica a l’abast de major part de la població dels països desenvolupats i els que estan en vies de desenvolupament.

Abreviem o abreugem?

8

 anys han calgut per canviar els hàbits de comunicació d’una part important de la població mundial. Es calcula que aproximadament 945 milions de persones, dels gairebé 7000 milions que habitem el planeta, som usuaris d’un revolucionari sistema de comunicació que va començar com un joc entre estudiants. En aquest curt espai de temps moltes coses han canviat i ho han fet a la mateixa velocitat de l’expansió de les xarxes socials.

De fet la comunicació ja va canviar substancialment amb els correus electrònics, altrament dits e-mail, i heus aquí el primer exemple d‘allò que us vull parlar. Per què li diem e-mail si li podem dir correu electrònic? doncs possiblement perquè és més breu i sobretot, perquè la llengua que domina Internet és l’anglesa. Molts pensareu no acabo de descobrir la sopa d’all, però gràcies a aquest domini moltes persones de la meva generació ens hem hagut de posar les piles a corre cuita per estar al dia amb l’anglès. Jo sempre dic que, per sort, és l’anglès perquè si hagués estat el xinès, que és la llengua més parlada del món, no sé si me n’hauria sortit!!!

Però tornem a les xarxes socials, a tall d’exemple Facebook, que és una de les més conegudes al nostre país, té aproximadament 500 milions d’usuaris arreu del món i està traduït a més de 70 idiomes. El llenguatge emprat a Facebook acostuma a ser planer, fugint de protocols. Això pot ser bo i dolent alhora ja que d’una banda ens permet fer un tu a tu amb els interlocutors (som més propers que en un cara a cara) però al mateix temps la laxitud i la relaxació fa que ens oblidem de la gramàtica i, sobretot de l’ortografia. Per tant, si no tenim unes bones bases de gramàtica i ortografia pot ser que acabem més embolicats que la cama d’un romà, ja que incorporem errors que abans no fèiem i desaprenem allò que teníem consolidat.

Malgrat tot, Facebook, és segurament una de les xarxes socials que menys distorsiona l’ús del llenguatge, tot i que té alguns damnificats entre els quals s’hi troben els accents. Tan sols cal fer una ullada a les darreres modificacions de la Real Academia Española de la Lengua per adonar-nos de la pèrdua de popularitat d’aquests preuats i odiats signes gràfics.

Ara bé, fa aproximadament 5 anys a Facebook li va sortir un germà petit i avantatjat: Twitter que, per dir-ho ras i curt, és una barreja entre Facebook i els missatges sms de telefonia mòbil. I aquí entrem de ple en la modificació del llenguatge. D’entrada els missatges a Twitter no s’escriuen, es piulen, per què? Doncs perquè l’ocellot blau que el representa ha de piular per força, lògic, no? Així tenim que una piulada és un missatge de no més de 140 caràcters, inclosos els espais,  que ens obliguen a ser breus i concisos o fins i tot, més que breus, abreviats. Però res més lluny de les velles abreviatures apreses gràcies a l’ús de diccionaris ara ja obsolets. Les d’avui dia, les abreviatures vull dir, són més onomatopeiques, s’ha acabat allò de ser políticament correctes i ara si volem escriure setmana posem 7mana, demà és dma, per és x, guapo és wpu, d’acord és oc, que és k, moment és mom i així anar-hi anant...I el cas és que el fenomen és extensiu a d’altres llengües entre les quals, per suposat l’anglès és la reina. Amb la idea de poder entrar a formar part del món de les noves comunicacions, s’han creat compilacions d’abreviatures  amb la finalitat de poder entendre i fer-se entenedor en el nou món intercomunicatiu i interconnectat. Però el fenomen ja no es limita a l’ús de la xarxa, jo mateixa si prenc apunts o deixo una nota a casa per quan arribi un dels meus fill escric xque en comptes de perquè o dma en comptes de demà. Acabarem doncs substituint unes grafies per altres? tan sols el temps ho dirà, d mom ns nem aqstuman :-P