Ahir Julien Assange va tornar a ser notícia. Després
del llarg silenci de Wikileaks, el suposat pare de la criatura torna a les
nostres vides. Aquest gentleman de rostre jove, i paradoxals cabells blancs,
sembla predestinat a crear contradiccions allà on vagi.
Wilileaks va néixer amb l’ànim de repartir
justícia allà on es necessités, missió
anhelada per la gran majoria del planeta que viu sota el jou d’un poderosa
minoria. Per fer-ho no tan sols calia valentia, sinó que calien també garanties
d’impunitat, de fet Robin Hood també s’amagava al cau per tal que la minoria tirana
no l’atrapés. Però malgrat la noblesa del seus actes i les garanties d’aixoplugar-se
en l’anonimat, Wikileaks va acabar
tenint una cara i un nom: el de Julien Assange . I és que pensar que avui dia l’anonimat és una garantia és tant com creure
que els nens vénen de París. Aquesta organització d’esperit Robinhoodià,
nascuda a l’empara de sembrar el bé per allà on calgui, va tenir el seu minut
de glòria. Durant un curt espai de temps,
just el que van trigar a posar-li nom, Wikileaks va irrompre amb impacte
en la nostra societat.
En el seu poder tenia milers d’importants
documents secrets que comprometien més d’un mandatari i més d’un país. La
intenció de ventilar a la llum pública tot el que guardava sota set claus es va
anar fent realitat i, com un malson, no donava treva a governs i governants
poderosos, tot fent evident allò que molts sabien, altres sospitaven i una gran
majoria preferia ignorar. Així uns quants importants van estar, durant uns
mesos, sense aclucar l’ull pensant en què es publicaria l’endemà.
Però de Robin Hood tan sols n’hi va haver un i,
per sort per a ell, en el seu temps no hi havia Internet. Potser calia pensar
en les conseqüències de tot plegat abans de fer res, perquè les pròpies
estratègies se’ns poden tornar en contra i per llançar el boomerang, s’ha de
saber la direcció del vent.
És força lloable defensar la veritat, a mi em
van ensenyar de petita a no mentir i ho tinc molt interioritzat, però dir la
veritat no vol dir dir-ho sempre tot. Si parlar significa posar en perill la
vida de les persones que han proporcionat la informació, és ètic fer-ho? És necessari
parlar a raig i mostrar totes les cartes sense conèixer ben bé el joc dels
altres? Jo, si més no, tinc alguns dubtes.
Assange i el seu equip ho van fer i el temps
ha resituat tot i tothom. Arran de la creació de Wikileaks, aquells que es
pensaven indestructibles, ara se saben més vulnerables i això és bo. Però on
hem arribat? Hem arribat a un punt en el qual Assange ja no és notícia per
impartir justícia, sinó perquè la justícia li té el peu al coll, perquè algú li
torna la pilota i l’hi posa al seu teulat. A aquest jove intrèpid periodista australià
l’acusen de tenir un afer fosc que, de ser veritat, seria greu tot i que el
menys greu de tots els afers destapats a l’entorn de Wikileaks. S’ha demostrat
que, en contra del que es creia, Wikileaks sí és interactiva, perquè algú hi ha
afegit el retorn de la informació. Però no tot està perdut, a Assange sempre li quedarà la possibilitat de presentar-se
a senador.
