Resum “Close reading”: hipertextos de ficción”

Fa pocs dies que per primera vegada a la meva vida vaig sentir parlar del close reading, possiblement perquè no estic del tot familiaritzada amb els anglicismes, per allò de l’edat... Així que en començar a llegir el capítol IX del llibre Textualidades electrónicas.Nuevos escenarios para la literatura, editat per la UOC, el primer dubte em va saltar als nassos amb tan sols veure el títol del capítol:”close reading”:hipertextos de ficció.

Així que, espantada ja per aquest primer entrebanc, vaig començar a cercar per Internet i ara ja puc dir que és quelcom semblant a una lectura en profunditat. Saltada  aquesta primera barrera, em vaig endinsar en el capítol que s’inicia parlant-nos del pare del primer hipertext: Vannevar Bush que va inventar el Memex, dispositiu que mai va arribar a ser i del que ja s’ha parlat en aquesta assignatura.

Quan aquesta nova idea de lectoescriptura anava agafant cos, un altre visionari, Theodore Nelson, li va posar nom: hipertext. Però el seu projecte Xanadu tampoc veuria la llum del tot ja que tan sols se’n va desenvolupar una part. Més enllà del projecte i del bateig de l’hipertext, el més destacat de Nelson per al tema central d’aquest resum, és la importància de què per primer cop algú va tractar l’hipertext sota l’esguard literari. La nova concepció literària de l’hipertext no s’ajusta però a la tradicional sinó que s’apropa a la visió més postestructuralista en definir-la i entendre-la com una xarxa de citacions: por hipertexto entiendo la escritura no-secuencial...esta es una sèrie de fragmentos de texto conectados por enlaces que ofrecen al lector diferentes posibilidades (Nelson, 1993:0/2). Avui dia hem canviat no-secuencial per l’expressió no lineal.

Estrenada la dècada dels vuitanta uns quants agosarats escriptors es van llançar a l’aventura de l’hipertext amb la dificultat afegida de què havien d’entendre sobre llenguatge de programació d’ordinadors ja que no existia un software adequat. Tot un repte que va portar als més avantatjats com Stuart Moultrhop a crear un sistema hipertextual propi. D’aquest experiment en surt Borge’s Garden, versió hipertextual del conte de Borges El jardín de los senderos se bifurcan.

Una mica més tard, al 1982, sorgeix una companyia l’Eastgate Systems que crea l’Story Espace, un software per a hipertextos. Entre els creadors hi ha un autor de ficció: Michael Joyce.

De la ment de Joyce naixerà la fins ara considerada el paradigma de la literatura hipertextual: Afternoon. A Story. El recorregut per les 539 pàgines de què consta aquest relat, és una camí durant el qual van sorgint fins a 951 enllaços que diversifiquen l’itinerari inicial. Comparat amb una novel·la impresa Afternoon  consta de 100 pàgines, no gaires per tractar-se d’aquest gènere.

Les possibilitat són tantes com el lector vulgui, ja que es pot seguir una lectura més lineal o camins per defecte amb tan sols passar full o bé es pot anar embrancant-se pel diferents nexes o enllaços.  No és estrany que de tant en tant el lector es trobi en camins que poden semblar sense sortida, amb frases repetides o preguntes sense resposta.

Altra diferència destacable de l’obra de Joyce és que els enllaços no són previsibles com en la major part d’hipertextos, sinó que estan ocults sota l’aparença de la discreció. Això suposa un repte per al lector que està condicionat als límits que l’autor ha fixat. De forma que el protagonisme en aquesta obra segueix essent en mans de l’autor.

En una demostració de què és un hipertext, Joyce ens té encara preparat un tercer grau de participació, es tracta d’una pàgina on hi ha inclòs un llistat de paraules amb tots els enllaços per tal de poder construir, si es vol, una història més o menys coherent. I aquí arriba la difícil qüestió de dilucidar la diferència entre història i trama. La història que explica Joyce és la d’una pare que intenta esbrinar si el seu fill ha tingut un accident de trànsit, i la trama la construeix el lector a través de la tria d’enllaços. Com ja he dit abans aquí Joyce demostra el domini sobre l’hipertext ja que, sigui quina sigui la trama escollida, el lector no sortirà fora de les previsions de l’autor i tan sols interpretarà. Aquest rol del lector Koskimaa el defineix com a conarrador.

Però qui és el final? Estem acostumats a llegir històries amb principi i final, però si no tenim un principi, difícilment podem esperar un final. La novel·la es pot acabar en qualsevol punt de no retorn, això és per arribar a un cul de sac del camí per defecte, per arribar a una pàgina sense enllaços, perquè el lector entra en un “bucle” o perquè s’arriba a un punt on es té la sensació que tots els nusos s’han resolt.

Per acabar Koskimaa ens introdueix en la teoria d’Espen Aarseth que cataloga l’obra fora de la narrativa i la inclou dintre dels textos ergòdics pel fet de l’estructura hipertextual. Els textos ergòdics són aquells en els quals el lector ha d’invertir més esforços dels que hauria de fer servir en la narrativa tradicional.

Koskimaa, R. “Close reading”: hipertextos de ficción” dins Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. (Laura Borràs ed.). Barcelona: Editorial UOC.