Resum: “Escritura, hipermedia y Lectoautores”

Hem vist fins ara que sovint els autors, quan parlen d’hipertextualitat, ens parlen també del mite del lectoescriptor. Sense anar més lluny, en el resum anterior sobre poesia electrònica, Baetens ens en feia menció expressa. Ara, ja bastant familiaritzats amb el terme, tornem a trobar-nos un autor que ens en parla.

Isidro Moreno ens introdueix el seu treball justament amb aquesta visió de participació del lector en els textos. Una participació constructiva que fins i tot va més enllà d’allò previst per l’autor i que se submergeix en un oceà de tecnologies que entren en joc tant per a l’escriptor com per al lector.

Ens explica Moreno que quan un ancià africà mor, es com si es cremés una biblioteca. D’ençà de l’ús de l’escriptura sembla que això ho tenim superat, però segons experts com Barthes l’escriptura comporta la mort de l’autor i el naixement del lector. Si aquesta circumstància es dóna en els textos impresos, tot fa pensar que amb l’hipertext s’haurà d’accentuar. En canvi Moreno ens diu que ben al contrari del  que es pugui suposar, el lectoautor retorna les energies a l’autor i fa que l’obra es multipliqui i es mantingui viva.

Però la interacció no és nova, ja existia amb la literatura oral, quan l’orador decidia segons la reacció del públic cap on havia de derivar la trama. Amb l’arribada de l’escriptura, el lector passa a tenir un paper més indirecte, però  no perd la capacitat d’interactuar ja que segons Moreno:  Cada lector configura su propio mundo a partir del propuesto por el autor.

Aquesta passivitat deixa de ser-ho quan passem a l’hipertext. Lo analógico es ininmutable, lo digital se puede transformar, això és el que ens diu Moreno per ratificar el rol més actiu i directe del lector de l’hipertext. Gràcies a la tecnologia el lectoautor està molt a prop del coautor de l’oralitat pel sol fet que interactuar vol dir dialogar. A diferència de l’oralitat i l’escriptura impresa, la digital ens permet travessar les limitacions d’espai i temps.

Dir que la tecnologia predomina sobre el contingut, possiblement no ens resulti sorprenent, però potser si que ens sorprengui el fet de saber que no tenim un domini ple en aquest terreny i que encara tenim molt de camí a fer en el camp de l’hipertextualitat.

L’autor ens classifica els hipertextos segons el grau i la forma de participació del lector:

1.  Interactivitat selectiva: en la qual el lector està limitat pel programa
2. Interactivitat transformativa: on el lector pot transformar escenaris, el temps, els personatges, però no la història
3. Interactivitat constructiva: aquí és possible transformar els contingut fins i tot més enllà de les propostes previstes per l’autor

El fet que la primera sigui la més usual reforça el que ja ens ha dit l’autor sobre la precarietat en la qual encara ens trobem en els desenvolupament i els usos de l’hipertext, ja que són lo més semblant a la inèrcia que ens ofereix la lectura dels textos impresos. En canvi les altres dues són un pas més enllà cap a l’avenç de la hipertextualitat. Ens caldrà doncs un avenç en el coneixement d’aquestes noves formes d’escriptura per apropar-nos a les seves possibilitats.

Tot plegat forma part d’una complicada regressió en les formes d’escriptura. L’home va haver de fer un gran esforç per transformar la complexitat dels seus pensaments en xarxa en quelcom que seguís una trajectòria lineal, en favor de la fàcil interpretació.  Ara, però, l’hipertext ens permet poder plasmar allò que pensem en un estat més polièdric, més pur i per tant més semblant a com es produeix en la nostra ment, això d’alguna manera implica desfer el camí.

L’escriptura hipermèdia amalgama tot un garbuix de fotografies, sons, moviment, infografies, etc, que encara no som capaços de dominar. A la manca de domini sobre les tecnologies i el poc ús que se’n fa respecte a les possibilitats que ofereixen, Moreno l’anomena “infoanalfabetisme tecnològic i expressiu”. Possiblement no serem capaços de superar aquesta fase de desconeixement fins que no es simplifiquin les tecnologies que donen suport a l’hipertext i en general a la literatura digital, i l’apropament no es produirà fins que no se simplifiquin les tècniques.

Cal doncs una aproximació entre digital i analògic i fugir de les dicotomies que fins ara s’han seguit. Conjugar tot tipus de possibilitats expressives és l’aportació que ens fa Moreno a través de la proposta d’Umberto Eco sobre l’ús que en fan els museus de les convergències hipermèdia. En els museus la hipertextualitat aporta interactivitat a les exposicions de forma que cada visitant pot trobar la informació adequada al nivell dels seus coneixements d’art o del  contingut propi de l’exposició, o bé, a mida del que vulgui realment aprofundir.

MORENO, Isidro. “Escritura, hipermedia y Lectoautores”, A: TORTOSA, Virgilio (ed.) (2008) Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante: Publicaciones Universidad de Alicante