Resum: “Poesía electrónica: entre la imagen y la perfomance. Un análisis cultural”

Diu Jan Baetens que la poesia és una pràctica cultural o una forma cultural que, entre d’altres coses, ha estat analitzada de forma marginal per crítics, és quantitativament  poc prolífera i menystinguda.

Però es refereix també al fracàs més genèric de la literatura hipertextual i per demostrar-ho, contrasta aquesta poca accepció amb l’èxit de la música en format digital vista a partir de l’èxit dels iPod. Malgrat aquest intent de fer una visió genèrica, puntualitza el desinterès que per sí genera la poesia en el gran públic.

Baetens no troba una sola resposta per valorar la importància de la poesia electrònica. Per explicar-ho ens porta a un camí bifurcat en el qual cadascú triarà allò que li sembli la resposta més adient.

En primer lloc valora la “postura patrimonial”, que consisteix en ensenyar el que s’ha aconseguit fins ara. Dit d’altre forma, tot es va iniciar amb una fase d’algoritmes generatius, seguit per una reivindicació de poesia visual y finalment per l’ús de les escriptures hipertextuals.

Insisteix en el fet de què la poesia electrònica és quelcom més enllà d’escriure en paper i abocar en un ordinador, ans al contrari, es tracta de poesia pensada per ser llegida en una pantalla i que té característiques pròpies: és interactiva, multimèdia i mòbil. Per contra, aquestes característiques no les té en exclusiva, ja que exemples com el del collage i la poesia mosaic del segle XX, ens demostren el contrari. Però per més que tingui característiques que la defineixen, no vol dir que això li atorgui qualitat. S’han fet intents per definir-la de forma més completa i afegir-li un plus de qualitat, intentant treure importància als suports tècnics i potenciant els continguts, ja que els lectors es queixen de la manca de qualitat.

També ens dóna noms d’autors referents, representatius de dues tendències: una obra plurilingüe que explora la dialèctica entre allò que té sentit i el que no, representada per Raphel de Bernardo Schiavetta i una segona tendència, materialitzada pels Cinépoèmes de Pierre Alferi, i que emfatitza en la mobilitat i la interacció de mitjans en un marc global influït per les tècniques cut-up.

Per més que hi ha diversitat de definicions, totes tenen una base comuna: l’especificitat del mitjà de l’escriptura electrònica. Tot plegat ha generat discussions pels problemes d’ús que presenta, sense que s’hagi arribat a un punt en comú.

Malgrat la importància que Baetens atorga  al marc patrimonial, ens ofereix altra visió, aquest cop des de l’òptica cultural. Aquest salt a la cibercultura ens permet veure que no resulta tan important la diferència entre poesia impresa i electrònica, sinó que es tractaria de detectar quins han estat els efectes de la cibercultura en la poesia.

Les primeres previsions eren errades, es va pensar que la poesia electrònica es nodriria de recursos visuals gairebé en exclusiva quan en realitat ha estat l’oralitat qui s’ha endut el gat a l’aigua. I s’ha fet per mitjà de formats com  l’Slam poetry. Aquest vincle s’explica per dues raons, una perquè hereta de la poesia vanguardista la gramatextualitat (conceptualització de l’escriptura com figuració més que transcripció) i dues per l’existència d’un mecanisme de compensació psicològic.

Baetens ens enuncia encara un tercer factor, en quest cas apunta als aparells digitals que per més que estan fets per ser llegits en pantalla, la realitat és diferent. Hi ha una manera més assequible per fer que productor i usuari es trobin, i aquesta manera no és per mitjà del ciberespai. Es tracta de les perfomance, això és la representació de la poesia en escenaris, la lectura en veu alta dels textos. La perfomance pot convertir-se en llibre, CD o distribuir-se per la xarxa i en aquest punt coincideix amb l’Slam poetry, ambdues estan integrades a circuits ciberculturals.

Lluny del que pugui semblar, la poesia impresa no desapareix ja que la pròpia poesia electrònica es reconverteix en impresa. Exemple d’això són les obres d’Eric Sadin, Tokio, i la de Pierre Alferi Intime, versiona impreses d’obres electròniques, que ajuden a vèncer alguns mites al voltant de la literatura electrònica com els de la interactivitat o el lectoescriptor. Malgrat les diferències que es poden trobar entre una i altra el més important és que ambdós autors coincideixin en interioritzar que les obres evolucionen i que un text és una cadena de versions que formen una xarxa canviant.

BAETENS, Jan. “Poesía electrónica: entre la imagen y la perfomance. Un análisis cultural”, A: TORTOSA, Virgilio (ed.) (2008) Escritura digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante: Publicaciones Universidad de Alicante